En contra de la nostàlgia: Cal que torni ‘Vinagre’?

Que TV3 no sap com fer-ho per captar audiència jove no és cap novetat. El jovent no mira la tele, però s’ha demostrat que l’estratègia d’obrir una plataforma digital i omplir-la d’influencers de marca blanca tampoc és la solució. On queda aquella TV3 dels noranta, moderna, desacomplexada i pionera, que reunia tota la família davant la tele?, es pregunta un directiu encorbatat que encara es fa palles pensant en l’Emma de Plats bruts.

No és casualitat que la nova aposta de TV3 sigui tornar a les sitcoms. Quan no sabem cap on avançar sempre mirem enrere, allà hi trobem el públic més fidel: els nostàlgics. Acrítics i abduïts per l’espai segur que conforma reviure una vegada i una altra el mateix de sempre. Com si fossin els protagonistes de l’anunci d’Estrella Damm d’enguany, celebren que tot segueixi sent com sempre, és a dir, com abans, és a dir, normal. Dani de la Orden, consagrat com a president del mainstream i del contingut blanc, dirigirà la nova sitcom de TV3, La casa nostra, i fa unes setmanes, al programa de l’Ustrell, Bruno Oro i Clara Segura anunciaven que torna Vinagre, la sèrie que ens va fer creure que els catalans també podem ser divertits.

Grafton Tanner, al seu darrer assaig Persemprisme (Tigre de Paper), afirma que la fixació amb el at mostra una incapacitat per imaginar el futur. A la televisió del nostre país, aquesta hipòtesi no li pot escaure més. En els últims deu anys no hi hagut cap ficció de la televisió pública catalana que hagi transcendit en l’imaginari nacional —fixeu-vos que ja ni tan sols reclamo qualitat cinematogràfica.

Però, tot i que pensem que Catalunya és el centre del món, aquest no és un fenomen exclusiu de TV3. El filòsof estatunidenc diu que si les darreres dècades del segle at i principis d’aquest estaven marcades per la idea de progrés, actual­ment el règim històric que vivim és el de l’update, l’spin-off, la continuïtat. “És el temps de l’actualització: actualitzem tota narrativa de la mateixa manera que actualitzem una aplicació”.

Tornem al programa de l’Ustrell: però ara es dirà Vinagreta!, anun­cien Oro i Segura. Hem hagut de revisar alguns personatges, diuen, perquè en disset anys que fa que es va emetre la sèrie, les coses han canviat molt —és a dir, ara existeix la cultura de la cancel·lació. Aquesta bona voluntat de Segura i Oro, Tanner l’anomena “narració persistent”, terme que apel·la a la relectura constant, la reinterpretació de formats que ja van funcionar. La història que mai acaba, perquè està en constant reescriptura; som com corredors en una cinta de gimnàs: esforçant-nos per no arribar enlloc.

Ara és quan algun motivat proposa la que sembla la solució màgica: doncs que entri gent jove a TV3! Com si aquesta obsessió pel at fos exclusiva dels dinosaures que habiten el polígon de Sant Joan Despí. Només cal veure que el panorama musical català actual —que tant semblava que salvaria la nostra llengua i que, per cert, tan bé ha encaixat a la Corpo— és ple de gays and girls atrapats en la seva infància, que no paren de referenciar Macedònia i el Club Super3. Molta purpurina però poca avantguarda. De què alimentarem la nostàlgia del demà? Ens estem dirigint a una catàstrofe cultural-ecològica en què els recursos de la cultura popular s’hauran esgotat.

La nostàlgia només es combat amb innovació i inconsciència, i jo no tinc cap esperança en la gent de la meva generació. La seva correcció és extenuant. S’han encarregat de substituir la cultura per la cultura woke i ara tenen massa por de caure en el seu propi parany. La insolència és una virtut escassa entre els meus, tenen massa ganes d’encaixar. Així que, ben pensat, jo també prefereixo que torni Vinagre que renovin una altra temporada de Jo mai mai, Nudes o qualsevol merda d’idea original d’unes recentment graduades de la Universitat Pompeu Fabra.